EL MIRALL: SEXE I ART

Por Cristina Fallarás

Blancaneus s’endinsa en el bosc sentint com les branques dels arbres van fuetejant suaument i de vegades no tan suau la seva blanca pell púber. La seva roba s’estripa davant dels ulls del Llop Feroç, cobert només amb una caputxa vermella, Déu sap treta de quin antre de segona mà on segurament penja aquella foto de Mapplethorpe d’un sado amb l’anus negre vist.

Des de la primera porta de l’infern de Dante, ABANDONEU TOTA ESPERANÇA, set nans clarament sorgits del Kamasutra, mudats com a bells visirs que s’acabessin de desenpolainar, sostenen a un marquès libidinós que va abocant cera sobre l’esquena d’una pobra criatureta sotmesa.

Des d’aquest desballestat racó del bosc, Blancaneus mira l’escena: sap el que està a punt de succeir i es prepara per a TRANSCENDIR.

(en el cel que és fúcsia, les tres GRÀCIES han arribat per fi a entrellaçar les seves cames i entonen mantras orientals mentre freguen, REFREGUEN, les seves obertes vulves contra les seves carnoses cames, i són el SOL, i gairebé enlluernen).

En el lloc on s’uneixen el pànic i el plaer neixen el sexe i l’art.

En el lloc on es creuen la carn més humil i la immortalitat absoluta arrenquen a caminar el sexe i l’art, de la mà, embolicats, com aquests dos nans que ara lliguen els seus cossos per la cintura amb el gran penis del marqués de Sade davant la desaprovació evident de Balthus.

El cos de la grossa matrona, que pertany al CLAN que acaba d’alçar-se per poblar la terra, és un receptacle d’enormes mamelles que tant serveix per elevar-se i pastar el fang com per penetrar carn. Quina diferencia hi ha – es pregunta l’HOME abans encara de saber preguntar-s’ho – entre recrear aquest cos en argila, l’ART, i llançar-l’ho al futur, a l’univers, o recrear l’univers en aquest cos, el SEXE, i posar-lo a volar més enllà de sí mateix, cap al mateix futur?

Acció de l’home. Ànsia d’eternitat. Exercici lúdic d’abandó carnal. Elevació de religió pagana. Art i sexe són el mateix des de l’inici de la consciència.

Blancaneus demana, prega, que li permetin una oració piadosa abans de sotmetre’s a la promiscuïtat.

—Per què, per a què?

—Perquè AIXÒ no está permès, per SALVAR la meva ànima.

MAI – li crida el mirall -. L’art és la superació dels límits, no hi ha prohibicions, salivem davant del camp fosforescent de la imaginació. Mira allà dalt l’efeb que travessa la carn de les Gràcies pujat sobre l’avió amb ales de Leonardo.

—Però això és obscè.

—L’obscenitat ets tu, petita puritana.

I efectivament, la jove ÉS el propi mirall.