ART Y SUBVERSIÓ

“SEJA ARTISTA, SEJA HERÓI”

1923. Marcel Duchamp anota en un dels seus quaderns d’apunts la següent qüestió: “poden fer-se obres que no siguin d’art?”.

1917. Aquest mateix autor crea “Fontaine”, peça signada sota el pseudònim de R. Mutt, un urinari col·locat en posició horitzontal posteriorment representat en una exposició organitzada per la Societat d’Artistes Independents de la que Duchamp n’és president. Després de llargues deliberacions, els altres membres decideixen que aquesta peça no és art i que ha de ser retirada de la vista del públic. Finalitzada l’exposició, Duchamp renunciarà a la presidència de la Societat d’Artistes.

1937. El partit nazi mostra a la Haus der Kunst de Munic la mostra “Entartete Kunst” (Art degenerat). De manera caòtica i desordenada s’exposen obres d’art modern que el règim desitja ridiculitzar per no encaixar amb l’ideal d’art hitlerià que exalta en mostres com “Grosse Deutsche Kunstausstellung” (La Gran Exposició d’Art Alemany).

1939. Els propietaris dels magatzems Bonwit-Teller, situats en plena Cinquena Avinguda de Nova York, encarreguen a Salvador Dalí la decoració d’un dels seus aparadors. Després de comprovar que el treball realitzat per l’artista és massa impactant, els responsables el modifiquen sense consultar-ho. Dalí, irat, destrossa la vidriera. Per aquesta acció serà detingut, jutjat i condemnat a indemnitzar als comerciants.

1968. Un Grup d’artistes desenvolupen sota el lema “Tucumán Arde” un conjunt d’accions destinades a criticar la situació de pobresa extrema i fam que pateix aquesta regió del nord de l’Argentina com a conseqüència de Polítiques Governamentals. La iniciativa, que apropa l’art a la realitat social i el vincula a la lluita sindical i revolucionària, serà prohibida per ordre del govern militar d’Onganía.

1969. Caetano Veloso, Gilberto Gil i Os Mutantes despleguen en un dels seus concerts una banderola realitzada per l’artista plàstic Heio Oiticica en la que sota el lema “seja marginal, seja heroi”, apareix la silueta del cadàver de Cara de Cavalo, narcotraficant assassinat per la policia. A conseqüència d’això, el govern militar empresonarà Caetano i Gil i els expulsarà del país obligant-los a cercar asil al Regne Unit.

2001. El govern talibà de l’Afganistan destrueix amb dinamita i artilleria pesada els Budes de Bamiyan, dues estàtues de grans dimensions tallades als costats d’un penya-segat. Motiu: considerar-los producte de la idolatria i contràries als preceptes recollits al Alcorà.

2003. L’Opus Dei distribueix entre els seus membres una guia Bibliogràfica que recopila els llibres que no haurien de ser llegits per ‘resultar perniciosos’. Entre els títols s’hi troben “Papà Goriot” de Balzac, “El Diccionari del diable” de Bierce, “El rusc” de Cela, “El llibre de Manuel” de Cortázar o el volum “Sodoma i Gomorra” pertanyent a “la recerca del temps perdut” de Proust.

2010. Les autoritats xineses destrueixen l’estudi de l’artista Ai Weiwei posant així el punt i seguit d’una campanya d’assetjament a l’artista que inclou detencions i arrestos domiciliaris il legals.

Encara que els fets exposats es limiten únicament als segles XX i XXI, les relacions entre art i poder al llarg de la Història han resultat, quan menys, tortuoses ja que una de les funcions de l’art és de la criticar i modernitzar la societat en la que sorgeix. En aquells casos en les que els artistes i el poder han gaudit d’un tranquil i bon veïnatge, podem afirmar (tot i amb risc d’equivocar-nos) que l’activitat dels primers podria ser qualificada com a propaganda més que com art.

Per tant, cent anys després que Marcel Duchamp reflexionés sobre aquesta activitat humana plantejant la qüestió que encapçala aquest text, tal vegada resulti adequat preguntar-nos “és possible que l’art no sigui subversiu?”.

La història demostra que ser artista implica, necessàriament, jugar-se la integritat amb cada nova proposta. Si us plau, absteniu-vos aquells que no n’estigueu disposats: l’art precisa d’herois, no de col·laboracionistes.